Odi pensar. I, quan hi penso, l'odio més. Odio analitzar cada cosa que ha passat fins a trobar el més mínim detall que em faci mal. Odio desfogar per a mi i no poder cridar al mig del carrer en moments de frustració. Odio escoltar queixar perquè no em sembla bé això o altre, o que em cau bé aquest o l'altre.
M'odio, no em suporto. I, llavors, pujo el volum fins al punt que ja no puc escoltar els meus pensaments. No em sento queixar i no puc desfogar-me. No puc frustrar per detalls que la música m'impedeix trobar. I, la música, és l'única que em dóna aquesta abraçada que tots necessitem de vegades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada