No sóc perfecta, però tampoc m'importa gaire!

Sí, ho admeto. Sóc de les que els fa por la foscor. De les que crida quan veu una pel·lícula de por. La que segueix espantant quan salta la torrada de la torradora. La que troba molta sal a les patates. De les que es pot pixar de riure. De les que un dia se sent la més perfecta i al dia següent es pot morir de la depressió. De les que canvia els plans a última hora. De les que li corroeixen la gelosia per la sang. La que es riu dels seus propis defectes. De què li agrada portar un super pentinat però a meitat del dia se li desfà. De les que li agrada esmorzar cereals. De les que fa el ximple per treure-li un somriure a algú. Val, ho reconec. M'agraden les crispetes, també les llaminadures. Ploro massa, i ric amb facilitat, vaig amb les ungles mal pintades i sóc una compradora compulsiva de roba. D'acord, penso sovint en tonteries i no arribo a cap conclusió, m'equivoco i em torno a equivocar, ho sé, no sóc perfecta, però tampoc em preocupa gaire.